Biografia Sebastià Farnés Badó
Va néixer el 15 de juliol de l'any 1854 a Sant Feliu de Codines (Vallès Occidental) en el si d'una família de comerciants i fabricants, i va morir a Barcelona l'any 1934.
Als 15 anys va anar a Barcelona, on va cursar les primeres lletres i els estudis de batxillerat al col·legi de Sant Lluís de Barcelona, i els de Dret a la Universitat d'aquesta mateixa ciutat; el 1878 va obtenir la llicenciatura en Dret Administratiu, i l'any següent en Dret Civil i Canònic. Acabada la llicenciatura es va traslladar a Madrid, on va seguir els cursos de doctorat.
Home polifacètic, Farnés es distingirà en el camo de l'advocacia, el periodisme, la taquigrafia, el folklore i el catalanisme.
Va exercir durant deu anys la seva professió d'advocat, ocupant-se sobretot d'afers criminals. Paral·lelament, Farnés desenvolupa una notable activitat periodística, col·laborant incansablement en p>erses publicacions catalanistes, com per exemple Diari Català de Valentí Almirall, La Renaixensa (en la redacció de la qual va entrar el 1880, quan es va convertir en diari), L'Arc de Sant Martí, La Veu de Catalunya, La España Regional, Revista de Catalunya, Lo Pensament Català, Lo nostre temps... Especialment remarcable va ser el setmanari L'Arc de Sant Martí, publicat a Sant Martí de Provençals de manera gairebé ininterrompuda entre 1884 i 1892. Es tractava d'una publicació redactada entre altres per Ernest Molina i Manel Folguera, situada a l'avantguarda del catalanisme de l'època.
Va actuar en quasi totes les associacions catalanistes, fent conferències o exercint càrrecs com el de secretari i bibliotecaria del Centre Català, i va ser un dels fundadors de l'Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista. Va ser inclòs en el personal administratiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, se li va confiar el Registre General i se li va atorgar el títol de taquígraf oficial, càrrec que va exercir en p>ersos dels congressos que es van organitzar. La seva col·laboració en aquesta Esposició Universal li va valer la medalla de plata, i especials elogis del Comitè Executiu.
Els seus treballs per al foment i ensenyament de la taquigrafia van ser molt notables. Deixeble del doctor Balari, i seguint el sistema de Garriga, col·laborà en la fundació a madrid del Instituto Taquigráfico Español, del qual va ser secretari; com també ho va ser de la primera Corporación Taquigráfica del sistema Garriga establerta a Espanya. Va presidir, igualment, l'Institut Taquigràfic de Barcelona (que havia fundat el 1914) i la Revista de Taquigrafia, que també havia fundat. Com a redactor taquigràfic del diari La Vanguardia de Barcelona, va ser un dels primers en aplicar la taquigrafia a la recepció de les conferències telefòniques de premsa, pels volts de l'abril de 1895. En els Foment del Treball Nacional va exercir el càrrec de professor de taquigrafia, a més d'ésser oficial primer de secretaria i bibliotecari-arxiver; en aquest període, va traduir el sistema decimal de Brussel·les, i el va aplicar per primera vegada a l'Estat Espanyol. La càtedra de taquigrafia de l'Ateneu Obrer de Badalona va ser també ocupada per ell des de la seva fundació.
Alhora, publicà p>ersos treballs sobre aquest tema, com són: Diccionario según el método Garriga (1889), Curso teórico de taquigrafía castellana (1911), Estudios de homografía del sistema Garriga (1914) i Taquigrafia catalana segons el mètode Garriga (1931).
Però Farnés va ser sobretot, un notable folklorista. Va ser un incansable investigador de les cançons, les parèmies i les tradicions orals populars catalanes. Les seves investigacions i recuperacions el van situar al capdavant dels escritors i comentaris del folklore, de tal manera que totes les seves narracions, apòlegs, faules i llegendes han estat traduïdes al castellà. El seu meritori treball va culminar el 1913 amb la publicació d'Assaig de paremiologia catalana comparada, una obra molt ambiciosa però de la qual només se'n va publicar un primer volum amb 259 de les més de 12.000 mostres que tenia recollides. Així mateix, publicà una col·lecció de rondalles i unes narracions populars catalanes. Va pertànyer a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
La seva producció purament literària en gran part queda plasmada en revistes i fulls solts, amb diferents pseudònims i sense signar. Va conrear la novel·la, el conte i la paremiologia. Entre els seus treballs d'aquest gènere cal citar La borda (novel·la de tema social), Reivindicació del llenguatge en les escoles primàries (Barcelona, 1910), Informes relativos a las industrias peninsulares de confección que exportan a Ultramar (Barcelona, 1895). Algunes de les seves obres en vers li van valer distincions en certàmens públics.
Va formar part de jurats en p>ersos certàmens literaris, i per dues vegades (1890 i 1891) va ser mantenidor dels Jocs Floras de Barcelona.
En darrer lloc, cal assenyalar que en la seva joventut va ser un important pensador polític en el camp del catalanisme, sobretot entre 1886 i 1893. La seva participació en la política activa es va concretar tant en la seva presència i col·laboració en les primeres grans associacions del catalanisme polític, com en la seva aportació a la doctrina catalanista d'aquest període. Sebastià Farnés va ser un membre destacat del Centre Català (primera experiència unitària del catalanisme polític, fundat per Valentí Almirall el 1882), de la Lliga de Catalunya (grup escindit de l'anterior el 1887) i de la Unió Catalanista, federació d'entitats i associacions catalanistes de tot Catalunya fundada el 1891. Alhora, juntament amb Narcís Verdaguer i altres personalitats creà dues importants associacions: el Foment Catalanista, l'objectiu essencial del qual era fer arribar el catalanisme als obrers barcelonins, i l'Associació de Propagansa Catalanista, amb la tasca de popularitzar el programa catalanista a les p>erses comarques de Catalunya. Tot i la seva important contribució als orígens doctrinals del nacionalisme català, la seva activitat política cessà gairebé del tot a partir de 1893, sobretot perquè per damunt de tot va ser un folklorista.