El 1937 ingressà a la Universitat Autònoma, però només va poder completar els curs 1937-38. Acabada la Guerra Civil li anul·laren els estudis realitzats, de tal manera que va haver de passar una revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos de comunes en un de sol, la qual cosa li va permetre matricular-se el 1940 a la branca de Filosofia, pagant-se els estudis universitaris treballant com a gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en l'estudi de la VI Eneida de Plotí. Però després de tres anys com a ajudant de càtedra abandonà el món universitari (1945). A continuació, impartí classes de filosofia en diferents col·legis i acadèmies particulars, fins que la contractaren a l'Instituto Aléniz de Badalona; el 1951 la van nomenar directora d'aquest Institut.

Durant la seva estada a Badalona, va compaginar aquesta docència amb les classes a l'escola Isabel de Villena de Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de l'Institut-Escola. En l'escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia, exercia d'animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare, i sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les quals va escriure un dels seus primers textos dramàtics.

El curs 1952-53 va marxar a París amb una beca de l'Institut de France per a cursar estudis a la Universitat de Sorbona. Va assistir als cursos de Merleau-Ponty i de Marcel Bataillon.

Mentre era a l'escola d'Isabel de Villena va fundar, amb Ricard Salvat, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, entitat establerta a la Cúpula del Coliseum com a secció del Foment de les Arts Decoratives, en relació estreta amb el Museu d'Art Contemporani que havia creat Alexandre Cirici. Per aquesta escola, al llarg dels seus anys d'existència, de 1960 a 1970, van passar totes les personalitats relacionades amb el món del teatre; en ella, Maria Aurèlia va fer d'actriu i de directora d'escena, a més d'escriptora i adaptadora.

El 1967 va deixar definitivament el món de l'ensenyament per a dedicar-se de ple a activitats literàries.

Activitats literàries

El 1947 va escriure Necessitem morir, novel·la que ella mateixa qualifica com a gòtica i psicològica; va quedar finalista al premi Joanot Martorell de 1948. Va ser reeditada el 1953. El 1948 escriví El cel no és transparent, amb la qual obtingué el premi Joanot Martorell de 1949. No la hi van publicar fins el 1963, després de reduir-la a la meitat i de canviar-li el títol per La pluja als vidres.

El 1954 publicà L'altra ciutat, seguida de Mme. Adà i d'Estranys presoners d'Arenys a Sinera (Barcelona: Selecta, 1955). Inclou una novel·la, contes i una tercera narració en què parla del seu encontre literari amb Salvador Espriu.

Tana o la felicitat (1956) és la primera de les tres novel·les breus que Maria Aurèlia Capmany publicà entre 1956 i 1959. Les altres dues van ser Ara (Barcelona: Albertí, 1958) i Traduït de l'americà (Barcelona: Albertí, 1959), que serà reeditada amb ampliacions el 1980 amb el títol Vés-te'n ianqui! El mateix any es publica Betúlia, que alguns crítics consideren la primera novel·la important de Maria Aurèlia, i que representa l'adopció d'una idea novel·lística que es reflectirà, igualment, a El gust de la pols (1962), a Un lloc entre els morts (1967), i a Feliçment, jo sóc una dona (1960).

També de final dels anys cinquanta és el llibre Com una mà (1958), que reuneix vuit contes, alguns dels quals són exercicis literaris a la manera dels seus autors predilectes. Després seran recopilats, junt amb d'altres, al volum Coses i noses (1980), que conté la major part de la producció curta de Maria Aurèlia Capmany.

El 1970 s'edita Pedra de Toc, I (Barcelona: Nova Terra, 1970, amb segona edició el 1975). Publica, amb Carme Alcalde, El feminismo ibérico (Oikos-Tau, 1970), i la seva novena novel·la Vitrines d'Amsterdam (Barcelona: Club Editor, 1970).

A l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual li van posar en escena, durant els anys seixanta, algunes obres com El desert dels dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965). Escriví, en col·laboració amb Xavier Romeu, una peça política, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada clandestinament el 1970. En aquests anys va introduir a Catalunya el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a ésser representades al local barceloní La Cova del Drac, com Dones, flors i pitança (1968) i La cultura de la Coca-Cola (1969), entre altres, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover. Escriví, també, amb la intenció de divulgar els clàssics, una versió teatral de Tirant lo Blanc, estrenada a València el 1971. Aquest mateix any, el Grup d'Estudis Teatrals d'Horta li va representar la seva obra més important, el drama històric L'ombra de l'escorpí.

Després d'aquests anys d'intensa activitat, la seva presència en els escenaris va ser cada cop menor fins al 1980, en què estrenà la versió teatral d'Un lloc entre els morts; el 1981, l'adaptació d'una peça de Goldoni, La viuda trapella, i el 1982 Món, dimoni i carn, sobre la figura d'Anselm Turmeda.

A començament dels anys setanta, Maria Aurèlia Capmany publicà Quim/Quima (1971) i el Jaqué de la democràcia (1972), inspirada en la novel·la negra americana. Després d'un silenci de deu anys com a novel·lista, Maria Aurèlia Capmany tornà al gènere amb Lo color més blau (1982).

La personalitat de Maria Aurèlia Capmany, així mateix, es manifesta també en la seva presència pública a la premsa, la ràdio, la televisió i actes públics de diverses característiques, des de la Universitat Catalana d'Estiu fins a conferències, cursos de divulgació cultural o mítings polítics. Cal destacar la seva continuada col·laboració a la premsa, des del Noticiario Universal fins a l'Avui, i també a Serra d'Or, on mantingué durant anys la columna Dia rere dia, així com la seva tasca a la ràdio amb Història de Catalunya (1977-1978), amb quaranta-cinc capítols i diferents guions de televisió (Jaume I, Teresa que baixava les escales —sobre l'obra homònima de Salvador Espriu—), i realitzà el guió per a la televisió La nina (sobre Casa de nines, d'E. Ibsen). De 1978 a 1979 dirigí l'edició de l'espai televisiu Cita a mitja tarda. L'octubre de 1979 es va dur a la televisió el seu guió Aquesta nit no vindrem a sopar i, el desembre, La nit catalana. En aquestes dates, va començar a sortir al mercat l'edició en casset de la seva història de Catalunya radiofònica amb el títol Temps passat, notícia d'avui.

El 1979 Maria Aurèlia va ser premiada pel Ministeri d'Afers Exteriors d'Itàlia per la seva tasca de difusió de la literatura italiana, gràcies a les seves traduccions. També va ocupar la presidència del PEN Club català, des de 1979 a 1983.

El seu últim llibre es va editar el 1990 amb el títol de Quins diables de Catalunya. Aquest mateix any va escriure el guió de llarmetratge que sobre Tirant lo Blanc havia dirigir el cineasta Josep Maria Forn per a commemorar el 500 aniversari de la primera edició de l'obra de Joanot Martorell.

Es va interessar per la polèmica literària i cultural, així com per la divulgació de la història catalana, la cultura i el cançoner popular, per temes d'actualitat (com els debats sorgits arran del maig del 68, a La joventut és una nova classe?, 1969), i especialment pel moviment feminista i la situació social de la dona, aspectes als quals va dedicar una part important de la seva obra d'assaig: La dona a Catalunya (1966), El feminismo ibérico (1968), en col·laboració amb Carme Alcalde, Cartes impertinents de dona a dona (1970), El feminisme a Catalunya (1973), entre d'altres. Amb aquests i altres textos, va publicar el volum La dona (1975), amb el qual inicià una col·lecció d'Obres selectes i inèdites que va quedar interrompuda. Amb il·lustracions de Tísner, encara va publicar en clau d'humor Dona, doneta, donota (1979).

Va recollir, també, alguns dels seus articles periodístics a Dia sí, dia no (1968) i Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia (1976). Finalment, cal destacar els seus assaigs literaris, des de la participació en el volum col·lectiu Cita de narradors (1958) fins als seus estudis biograficocientífics de Salvador Espriu, Artís-Gener, Victor Català i Simone de Beauvoir, entre d'altres. Escriví, així mateix, partint d'una intenció autobiogràfica i documental, i incorporant comentaris sobre l'ambient cultural i les seves pròpies posicions polítiques, els llibres Pedra de Toc I (1970), Pedra de Toc II (1972) i Dietari de prudències (1982).

A tot aquest conjutn d'activitats s'ha de sumar, a més, la seva tasca de traductora, sobretot d'aquells autors de llengua italiana o francesa que es podrien considerar més o menys afins literàriament a ella, com Italo Calvino, Elio Vittori, Vasco Pratolini, Marguerite Duras, Carlo Cassola...

Maria Aurèlia Capmany va ser una gran impulsora de la novel·la, de tal manera que va arribar fins i tot a dirigir, des de 1973, la col·lecció J.M (inicials de Joanot Martorell), en la qual va combinar la publicació de traduccions (des de Balzac a Virgínia Woolf) amb l'edició d'autors catalans (Pedrolo, Vidal Alcover, Riera Llorca, etc.) i la recuperació d'alguns dels anomenats "clàssics" (Genís i Aguilar o Joan Puig i Ferreter).

La seva actitud intervencionista la va portar a participar directament a la polítiaca dins del Partit Socialista de Catalunya, en el qual va ingressar el 1976; amb aquesta formació va acudir a les eleccions municipals per Barcelona el maig de 1983, i va resultar escollida. De 1983 a 1991 va ser regidora de l'Ajuntament de Barcelona, essent responsable de les àrees de Cultura i de Publicacions. Fou també membre de la Diputació de Barcelona.

Va morir als 73 anys d'edat a Barcelona, a causa del càncer que patia. La capella ardent es va instal·lar al Saló de la Reina Regent de l'Ajuntament d'aquesta ciutat.