El 1907, amb Rafael Tudó, fundà l'Esbart de Dansaires, primera organització d'aquest tipus existent a Catalunya, que pretenia propagar la dansa popular catalana; la seva presentació es va dur a terme el mes de gener de 1908 a l'Associació de Lectura Catalana i dos anys després a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. Dos anys després, desapareguda l'Associació, passà a dirigir l'Esbart Català de Dansaires, que havia fundat Tudó l'any 1908. Des de llavors, Capmany es convertí en un dels principals especialistes en dansa catalana, i va dedicar al seu estudi una part molt important del seu treball. Pronuncià un gran nombre de conferències, va escriure molts articles i desenvolupà una gran activitat en aquest sentit.

Des de l'inici de l'any 1916 va exercir com a mestre de jocs folklòrics i de cançons i danses populars a la Casa de Maternitat de Barcelona, instal·lada a les Corts de Sarrià. Igualment, va impartir aquestes matèries a l'Escola Montesori de la Diputació de Barcelona des de 1915 a 1920, així com en l'Institut de Cultura per a la Dona des de 1914 a 1919, en l'Escola de Pàrvuls Montessoriana de la senyora Vigneaux des de 1916 a 1927, en l'Institut Feminal de 1925 a 1932 i, periòdicament, en altres centres de similars característiques.

Altres activitats que cal tenir en compte relacionades amb el món del folklore són la composició i direcció de la dansa i la tècnica, amb la col·laboració de la mestra Pauleta Pàmies; presidí o formà part dels jurats qualificadors en diversos concursos de sardanes celebrats a Barcelona i altres ciutats de Catalunya, dirigí l'espectacle per a nens Narionetes i Titelles a la Sala Reig l'any 1922; organitzà i dirigí, a sol·licitud de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, la festa popular infantil anomenada Sortija, celebrada als jardins de l'Escola del Bosch a la muntanya de Montjuïc, interpretada per alumnes de les escoles municipals barcelonines l'any 1924; a la Semana Algonodera que té lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona l'any 1930, presentà l'adaptació d'un ball oceànic anomenat Dansa de les ones, i recuperà el ballet tradicional barceloní denominat Cavalls cotoners.

Aureli Capmany, així mateix, intervingué en l'ordenació i classificació de l'Arxiu Mas, treballant-hi des de 1916 fins a 1922, especialment a la secció de folklore, amb un important dipòsit de negatius fotogràfics.

El 1903 funda la revista infantil en Patufet; ell li va donar el nom i en va ser el primer director. En Patufet es va publicar amb gran èxit durant 35 anys.

Va dur a terme la catalogació del Calendari folklòric de Catalunya, per encàrrec de la secció Espanya Historicoartística de la Generalitat de Catalunya, l'any 1917.

La seva obra va ser molt extensa, però va quedar dispersa en publicacions i esporàdiques edicions. La seva activitat com a articulista va ser molt intensa; va col·laborar en nombroses publicacions, i tenia una marcada preferència per les dirigides al públic infantil. Com a articulista de temes folklòrics es podria destacar la seva col·laboració en els següents diaris i revistes: La Renaixença (1902-1904), Occitània (1905), La Veu de Catalunya (1918-1929), La Nostra Llar (1922), La Publicitat (1928), El Matí (1929-1933). Col·laborà en els següents diaris: Gent Nova (Badalona, 1907-1914), Vida Gràfica (1925), Gazeta de les Arts (1925-1926), Bella Terra (1926), Barcelona Atracció (1926-1947), El Iman (1926), Dulcería Artística e Industrial (1927-1933), Radio Lot (1927), D'Ací i d'Allà (1928-1930), Radio Barcelona (1928), Llegiume (1928), Esplai (1931-1936), Mirador (1931), Ceràmica Industrial y Artística (1932), Catalunya Radio (1932-1933), Teatre Català (1932), Plançons (1933), Universitat Catalana (1933), La Mainada (1921-1923), Rondalla del Dijous (1909-1924).

Des de 1901 a 1913 publica la col·lecció titulada Cançoner Popular, on apareixen més de cent cançons populars catalanes, a les quals afegí notes i comentaris, i il·lustrada pels millors dibuixants de Catalunya. Va ser prologada er Ernest Molinés Braseés, Melcior Rodríguez Alcántara i Apel·les Mestres.

Entre els seus escrits destaquen: La Dansa grega, Rondalles per a nois (1904); Els jocs de l'infantesa en l'antiguitat: Grècia i Roma, il·lustrats amb dibuixos de l'època (1918); Jocs populars (1921); Passat i pervenir de la cançó popular (1921); Com es balla la sardana (1922), il·lustrada amb planxes i dibuixos i n'inclou la història, la tècnica i l'estètica; El ball popular a Catalunya: el contrapàs, editat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1922), il·lustrat amb gravats dins i fora del text; Cançons i jocs cantats de la infantesa, editat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i amb la col·laboració de Francesc Baldelló (1923), il·lustrat amb dibuixos i música; Cardedeu i la dansa popular (1924); Com es balla la sardana (1924); La rondalla catalana (1927); El tradicionalisme en els jocs i joguines de la infantesa (1928); De marionetes a titelles (1928); Cronología de Barcelona (1928), amb la qual participà i guanyà el concurs organitzat per la Societat d'Atracció de Forasters; "La dansa a l'escola" en Quaderns d'Estiu (1915-1922), publicació del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona amb il·lustracions i acompanyades de música; La dansa en el segle XIX (1930), El baile y la danza (1931); El ball popular a Catalunya (1948); El ball i la dansa popular a Catalunya (1948); En Joan Serrallonga en el folklore català; La sardana a Catalunya (1948).

I entre els seus estudis sobre costums populars: Gegants i caps grossos (1922), Ordinacions per la Confrafia dels Mestres de Llegir, Escriure i Comptes de la ciutat de Barcelona anys 1740 (1923), L'ombrela, el parassol i el paraigua (1923), Paremiologia del comer y del beber. Comidas y banquetes cortesanos en el reinado de Felipe III (1928), La Iglesia de Santa Ana de Barcelona (1929), Barcelona retrospectiva, col·lecció fotogràfica de seixanta aspectes ciutadans desapareguts, acompanyada de notes històriques i descriptives (1929), Xiquets de Valls, Ball de Bastons, Ball de Caputxes, dansa de la mort (1931), Calendario popular de Barcelona (1932), Apunts sobre els gremis barcelonins (1933), Ombres xineses (1933), El cafè del Liceo (1943), Baladrers de Barcelona (1946) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).