Els anys de residència a Barcelona li van servir per a familiaritzar-se amb la poesia catalana. Va entrar en contacte amb un dels grups clandestins, Estudi, de tendència catòlica, que comptava amb la protecció de Maurici Serrahima; els seus components eren, entre d'altres, Antoni Piferrer, Joan Barat, Adolf Nenot i Helena Blanc.

Acabada la carrera de Dret, l'any 1946 va tornar a Mallorca. De 1946 a 1948 participa en les sessions literàries a la Congregació Mariana, així com a la tertúlia de Sanchis Guarner, Llorenç Moyà, J.M. Llompart i Vidal Tomàs. Va realitzar una sèrie de lectures de poemes al saló dels germans Massot.

El 1949, ja que el seu pare desitjava que fos notari, va anar a Madrid a preparar les oposicions per a ingressar en aquest cos. Allà farà amistat amb Alfonso Sastre, Ignacio Aldecoa i altres del seu grup, i iniciarà la seva relació amb Villalonga, que durarà fins al 1967, any del seu trasllat  a Barcelona. En aquella època va col·laborar també amb el Diario de Mallorca i a la Prensa del Movimiento.

De 1953 a 1957 residí a Palma de Mallorca. Es decidí finalment a anar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València; allà va entrar en contacte amb Joan Fuster, Miquel Dolç i Miquel Terradell. En un sol curs va fer tots els cursos comuns de la carrera, i com que a València no s'ensenyava l'especialitat de Filologia Romànica va marxar a Madrid a cursar-la.  Sense acabar els estudis, va tornar a València, on va impartir classes de literatura en una acadèmia. Després va residir a Palma de Mallorca; durant vuit anys es va dedicar a l'ensenyament.

L'any 1968 va tornar a Barcelona. Allà acabà l'especialitat de Romàniques durant el curs 1970-71, i va presentar i llegir la tesi de llicenciatura sobre l'obra de Guillem Roca i Seguí, poeta satíric mallorquí de final del segle XVIII. Després va cursar les assignatures del doctorat, i va llegir la tesi doctoral del dia cinc d'octubre de 1976; el seu tema era l'edició del text llatí, traducció i anotació del poema medieval Liber Maiorichinus. Després realitzaria també els estudis de Filologia Catalana.

Des de 1972 va impartir diverses assignatures relacionades amb la literatura catalana a la Delegació Universitària de Barcelona a Tarragona: el curs 1972-73, el responsable d'aquesta Delegació va demanar al responsable del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona un professor que s'encarregués de l'assignatura Literatura i Cultura Catalanes, i Jaume Vidal Alcover va ser l'escollit. Posteriorment, obtindria la càtedra de Literatura Catalana i Crítica Literària a la Facultat de Filosofia i Lletres d'aquesta Universitat.

Durant aquesta dècada, va dur a terme molts treballs d'investigació, i va promoure diverses col·leccions literàries, com per exemple Foc Nou, Èpsilon, Biblioteca Universitària Tàrraco.

Autor d'una extensa obra poètica, narrativa i teatral, va publicar també diversos treballs sobre folklore i tradició oral, sobre filologia, sobre literatura, història i teatre; en totes elles destaca la seva sensibilitat en l'ús de la llengua literària, i una vocació didàctica en el seu tractament, així xom una profunda preocupació per la manera en què l'home usa la pròpia vida. Va començar a escriure relativament aviat; la seva primera novel·la, Les primeres pluges, la va escriure als 22 anys. Entre les seves obres podríem destacar, en assaig, Els trets fonamentals de la literatura catalana (1978), i Síntesi d'història de la literatura catalana (1980), de la producció poètica, L'hora verda (1951), Sonets a Eurídice (1962), Dos viatges per mar (1965), El fill pròdig (1970) i Sonets alexandrins (1981); en el camp de la novel·la, el 1949 va escriure L'equip assassinat i va iniciar la sèrie Els anys i els dies, formada per Tertúlia a Ciutat (1976), La vida fàcil (1987), Els intocables (1987), Els Sants Innocents (1988) i Els darrers dies (que no es ca arribar a escriure). A més, va escriure Sophie o els mals de la discreció (1971), Visca la revolució (1974) i Dido i Eneas (1980); de contes i narrativa curta, Mirall de la veu i el crit (1954), Les quatre llunes (1969), Recull de llegendes (1978), Dues rondalles farcides (1980); en teatre, Una Roma per Cèsar, Èdip (1977), Oratori per un home sobre la terra (1979), La fira de la mort (1970), El miracle de Fàtima (1969); en el gènere del teatre de cabaret, tenim Manicomi d'estiu (1970).

Al llarg de la seva carrera literària, va ser guardonat amb una sèrie de premis com són: Faula de Crítica (1957), Carles Riba (1967), Mossèn Alcover de Poesia (1962), Ciutat de Palma (1962), Víctor Català per a contes i narracions (1968), etc. Va ser finalista del premi Sant Jordi amb la novel·la Sophie o els mals de la discreció (1971).

Jaume Vidal Alcover, així mateix, va dur a terme una extensa activitat com a traductor d'obres de Foscolo, Rimbaud i Brecht, entre altres. Va estudiar i publicar l'obra de Berenguer d'Anoia, Francesc d'Olesa, Sebastià Gelabert, Guillem Roca Seguí i alguns anònims antics.

Es va jubilar el 29 de maig de 1988 i el dos de gener de 1991 va morir a Barcelona.